ANTICS I PRIMERS CONTACTATS: ERMITANS DE MONTSERRAT...
Si a Montserrat hi ha hagut persones avançades, que des de segles van tenir l'oportunitat, de viure en profunditat el seu misteri, els seus llums, els "contactes", i en definitiva tota la força i secrets del meravellós massís griàlic, són els antics ermitans, que des del S. VII ja habitaven esglesioles i cavitats, en completa i austera soledat, entregats a la recerca interior, el recolliment i la pregària. Apartats dels brogits del món, aquests homes sants, veritables "campions" de la Meditació, eren éssers veritablement depurats, molt semblans als anacoretes orientals, d'Egipte, Palestina, Tibet, etc., i de tant en quant, rebien visites de pelegrins, a la recerca del consell i la orientació espiritual.
Els ermitans, a partir sobretot, del S. XV s'organitzaren dins l'Orde de Sant Benet i passaren a dependre del Monestir de Montserrat en lloc de ser independents, i alhora, passaren a ser monjos. Fou aquesta una època florent on totes les ermites tenien el seu ermità. Hi havia un encarregat que es cuidava de repartir en les distintes ermites, un parell de cops a la setmana, els aliments necessaris que guarnien el seu dejuni i la seva austeritat d'anacoretes. També vetllava per la seva salut. Era tradició que els ermitans més joves i neòfits, comencessin el seu camí eremitic en l'ermita de Sant Jeroni, la més alta, i no l'abandonessin fins que no n'entrés un altra de nou. Així conforme els ermitans anaven entrant en edat, assolien ermites més baixes i, per tant, més pròximes al Monestir.
El text de la visita apostòlica per salvaguardar la soledat dels ermitans diu: "Cuanto más sólos corporalmente estan los hermitaños, tanto más compañía espiritual tienen y son más regalados y visitados de los ángeles, como sabemos de muchos santos hermitaños". Aquells antics ermitans feien vot de no abandonar mai la muntanya, però això no erea suficient per assegurar la seva soledat. Per això tenien prohibit baixar al Monestir de Santa Cecilia, a la Santa Cova i als camins rals, i tampoc no podien visitar-se els uns altres "en dias y horas de silencio" . I quan baixaven a Santa Anna o al Monestir o a qualsevol de les ermites el dia de la seva festa, havien d'anar-hi i tornar "con todo silencio y recogimiento".
Les ermites montserratines, sense ser totes iguals, obeïen a un cert pla uniformista: Tenien totes un dormitori, una sala de treball i estudi, una cuina, un menjador i altres dependències secundàries, un oratori i a l'exterior un hort, un jardí i unes cisternes. Explica el text d'Agustí Esclasans: " Quan els ermitans compliren d'una manera exacta la Regla benedictina, arribaren a crear una mena de tipus humà que ja tenia quelcom de l'altra món. Eren els homes equilibrats per excel·lència, els posseïdors del veritable "seny" religiós.
Guillem de Humboldt en escriure a Goethe des de Montserrat, li feia remarcar que cap mena de fanatisme religiós empenyia aquells homes a menar vida solitària, i que els ermitans eren una mena d'homes dolços, silenciosos, realment devots... En paraules del gran dibuixant francès Alexandre Laborde, els ermitans de Montserrat eren -homes senzills i dreturers- que temien Déu i defugien el mal, i que la pau il·luminava llurs rostres...
Des del S. XIX els ermitans deixaren d'existir, al menys amb la puixança amb que ho havien fet en segles precedents, i les ermites s'anaren buidant paulatinament. Avui no hi ha ermitans. Tot i que la Muntanya és la mateixa i els llocs sants i misteriosos els mateixos. Algunes ermites encara estan en bon estat, com és el cas de la de Sant Jeroni, la de Sant Joan, Sant Miquel, Sant Iscle (aquesta darrera a l'interior dels jardins del Monestir), entre altres.
Com doncs aquests ermitants de segles no haurien tingut contactes amb l'altre realitat ? Aquesta REALITAT sempre present i sobretot captada pels esperits més sensibles, quins eren els esperits purs dels ermitans, mestres en el domini de la ment i la Meditació Interior Profunda. No els calia més "preparació" per contactar amb els Superiors de Llum, que els seu estat físic i psicològic, fruit de la disciplina austera i el dejuni sever, i aquella Fe forjada en la fornal encesa de la voluntat, el sacrifici i la paciència.
Els que sabem que Montserrat segueix sent avui dia tant especial, per això sentim una admiració tant profunda vers els ermitans, que de tants segles, van ser tanmateix pioners de la Llum, i també de les llums que segueixen manifestant-se avui dia, en tota aquesta amplíssima àrea de Montserrat.
Els quins han fet mèrits espirituals i cientifics, per viatjar i moures a través de l'hiperespai, la "quarta dimensió", també dit "món astral", han accedit a conèixer amb escreix el que guarda el Montserrat de l'Esperit, això ha estat així des de sempre. No tothom hi te accés, encara que els seus efluvis si que els pot captar molta gent. Fer mèrits, costa més... El xafardeix i la burla són més fàcils... No obstant això les portes es poden obrir... De cadascú depén.
Manuel Luis Tatjé.
Obres recomanades sobre Montserrat i els Ermitans:
* MONTSERRAT (proses) Agustí Esclasans - 1947
* Els Ermitans de Montserrat - Ernest Zaragoza i Pascual: Abadia de Montserrat 1993.
*VIVENCIAS DE UN CONTACTADO - Luis-José Grífol (sobre los avistamientos de los 11 de cada
mes en Montserrat
* El Montserrat de Humboldt, Goethe, Wagner... (Reflexions en Veu Alta) Manuel Luis Tatjé
