SENZILLAMENT, COMPARTIR...

Quan son experiències personals i en solitari, les que es volen compartir, es presenten alguns dilemes dignes de ser aclarits abans que algú s'avanci i l'erri amb bona o mala consciència. Això succeeix, com dic, quan son experiències personals en solitari, és a dir, sense més testimonis que la pròpia vivència d'un mateix. En aquest terreny, -com en tots els de la vida-, he de confessar que detesto la mentida i advoco sempre per la sinceritat; d'altra banda no escric ciència ficció, i si comparteixo les vivències que em son donades o que puc assolir, és per ser fidel a aquests anhels solidaris, humans, i per mi, essencialment espirituals, que existeixen en tot ésser humà, que son per créixer, i valgui la repetició, per compartir-los mútuament. Res més no em mou a l'hora de dir el que sento quan escric, ja sigui un relat, una experiència pròpia, un poema, una música o una fotografia.

El passat 31 de Gener, ja ben fosc, estava en el "meu" solitari lloc d'altres vegades, contemplant incansable el massís de MONTSERRAT, amb tants matisos que mai no es veu igual. Des de les siluetes retallades de tota la serra, que ofereixen rostres diversos i fesomies de tot tipus: jo hi he localitzat, des d'un angle precís, el rostre d'en Richard Wagner, amb la seva tipica boina, o la faç d'un sacerdot Maia, amb la seva boca oberta de vocalitzar un "mantram de saviesa", un guardià egipci o el Txac Mool, una replica de la famosa escultura Maia, i infinites coses més de la rica i antiga cultura esotèrica i també la popular. La mola fosca i majestuosa de la Muntanya Sagrada, emergint damunt el paisatge i perfilant-se en la cel·listia: Allà on ELS DE DALT, -com els diem-, manifesten els seus traços, l'indret màgic impactant, pol d'atracció de tantes persones, on es produeix el Contacte Mental Visual, que com és sabut, tothom pot comprovar a l' "Esplanada dels Onzes", mes rera mes en nodrits grups.

Contemplant, com dic estava, amb les meves cabòries, aquell panorama d'èxtasi, fent-me preguntes, fent preguntes a l'atzar, a ELLS, sense resposta. També feia pauses intentant no pensar per fer callar la sorollosa ment. I, finalment, tornant a pensar que no veuria res aquell vespre. Quan de cop, a la dreta sobre el meu cap, veig un "estel" molt lluminós, un "planeta", vaig deduir. Però no ! S'estava movent de Sud-Oest a Nord-Est pausadament. Es va anar acostant en la meva direcció, però a mida que s'acostava, i quan va estar damunt la meva vertical, vaig poder veure que no era un punt lluminós sol, sin quatre enormes llums enganxats entre si. Era força gran i compacte, i la lluminositat completament blanca que desprenia era extraordinària. Es movia lentíssim, la qual cosa va fer que el podés veure molt bé (no vaig recordar-me de la camera digita que portava al cotxe: el que son les coses !). Quan es va haver apartat de mi una cinquantena de metres, -sempre lentíssim-, no vaig sentir cap soroll (com esdevé amb els avions quan acaben de passar) ni abans, ni durant, ni després no vaig sentir un altra soroll que no fos el de la meva pròpia respiració; ja entrat en la vertical boscosa del lloc, va apagar el llum en dues fases ràpides: 1- El gran resplendor es va abaixar, quedant reduït a una mínima expressió, i 2- Apagat totalment. La nit era esplèndida i clara, de manera que jo contava disfrutar molta més estona d'aquell formidable albirament, en la seva fase d'allunyament. Però no, "van apagar els llums", al menys per mi, i va desaparèixer de la meva visió. Aquest, per mi, va ser un factor impressionant.

La meva humana deducció és que realment ELLS van fer una passada molt lenta per deixar-se veure i confirmar, una vegada més, que saben molt bé el que passa per les nostres ments. El meu estat va ser el d'una intensa alegria i, com en alguna altra inoblidable ocasió, els vaig estar agraïts.

Salutacions !

Manuel Luis Tatjé